Simfonia “Elisea”

L’obra que presentem és una simfonia en un sol moviment, escrita en la tonalitat de Re major, i que presenta moments de forta presència dels instruments de metall. De fet, en la seva instrumentació, a més de les trompes i trompetes, figuren fiscorns i trombons. Si bé no podem datar l’obra amb les dades que tenim, el fet d’utilitzar més instruments de metall ens fa pensar en que devia de ser composta a partir de la dècada del 1860.

Els temes que composen aquesta simfonia ens fan pensar en la influència alemanya i francesa que devien de tenir els músics que formaven part de l’ambient operístic de Barcelona. En els dos primers temes de la simfonia s’hi perceben clarament sonoritats wagnerianes i beethovenianes. En canvi, en el tercer tema, més juganer, s’hi pot apreciar una certa influència mozartiana o rossiniana.

En la partitura que presentem, hem optat per escriure els instruments transpositors en la seva transposició actual: és a dir, clarinets i trompetes en Si bemoll, i trompes en Fa. També hem alterat l’ordre dels pentagrames de la plantilla orquestral. Concretament, hem situat a les seccions de corda en les posicions inferiors de la partitura, tal i com s’escriu avui en dia.

En el compàs 120, s’esdevé un canvi de tonalitat, passant a La major. Cap al compàs 145, apareix per primera vegada una cèl·lula rítmica consistent en corxera i dos semicorxeres, a les que segueix una negra lligada amb la repetició de la mateixa cèl·lula, acompanyades de 8 corxeres en el següent compàs. Aquesta cèl·lula rítmica anirà acompanyada d’un llarg crescendo orquestral.

Tot i no saber si va ser interpretada en vida del compositor, podem pensar que és una obra que podria haver estat utilitzada en algun moment de les vetllades liceístiques, en moments en que les obres fossin més curtes i es necessitessin obres breus, ben escrites i que fossin capaces de fer més agradable l’espera a la burgesia que esperava per a escoltar les obres estrangeres, més apreciades.