Vents mediterranis, vuit peces sobre els tradicionals vents catalans, per a orquestra de corda

I – Ponent

II – Garbí

III – Llevant

IV – Migjorn

V – Mestral

VI – Gregal

VII – Xaloc

VIII – Tramuntana

Sempre he tingut una gran passió pels vents. He gairebé nascut al Port de la Selva, al bell nord de la Costa Brava i de l’Empordà, allà on tots els vents hi bufen amb gran força, especialment la tramuntana huracanada. Observant el dibuix de “La rosa dels vents”, sempre m’han agradat els noms populars dels nostres vents, tan poètics i bonics, segons la seva orientació de procedència. Així, ja des de fa temps tenia en ment compondre una obra inspirada en els noms i el caràcter dels nostres vents. Ha estat durant l’estiu de 2026 que, sense tenir cap encàrrec compositiu urgent per fer, ha sorgit aquesta composició per a orquestra de corda, composta d’una tirada en menys de tres setmanes.

Cada moviment vol descriure el caràcter de cada vent: uns més agressius, d’altres més perillosos, feixucs, calmats, etc., sempre cercant la varietat i la unitat d’una obra moguda per l’agitació del gran mar Mediterrani. L’ordre dels moviments es presenta només per motius de contrast.

El Ponent és un vent temut a les nostres costes, ja que bufa de terra cap endins. Si ets a la mar i entra el Ponent, pots tenir molta dificultat per tornar a casa. La música suggereix, doncs, por, agitació i efectes esgarrifosos, tot dins d’una turbulència enigmàtica i ben moguda d’onades.

El Garbí és un vent més amable del sud-oest i està basat en la cançó catalana “La calma de la mar”, on es canta un text que diu: “Bufa, ventet de garbí”. La música és més amable i tonal, farcida d’un agradable balanceig.

El Llevant porta molta pluja i destrucció. Les llevantades són molt temudes per tothom. Els pizzicati del principi representen la pluja, que més tard es converteix en una tempesta desbocada, en un moviment curull d’energia i activitat.

El Migjorn és un vent feixuc del sud. Ve del desert africà i sempre duu escalfor i pesantor. La música és lenta, amb algun toc d’agitació provocat pels ritmes irregulars de les violes. Cap al final, s’hi percep una tempesta de sorra i fang.

El Mestral és un vent sec, fort i fred del nord-est. És molt semblant a la tramuntana. La seva agressivitat és forta i pot ser difícil de suportar. Els accents i les dissonàncies de la música provoquen un dinamisme i una potència imparables.

El Gregal el plantejo com un vent fresquet i agradable del nord-est. Prové de les muntanyes, i d’aquí ve que hagi trobat la inspiració en la cançó popular “Muntanyes regalades”. La música és plaent, amb diversos canvis tonals sobtats.

El Xaloc és un vent del sud-oest i, per tant, força pesant. Els solos de contrabaix, viola i violoncel reflecteixen aquest ambient lent i reposat. A la curta part central hi ha efectes d’arc ricochet que hi posen un xic d’agitació.

La Tramuntana. El vent de tramuntana és el nostre vent més detectable i fins i tot esperat molts cops. Fresc, a voltes gelat, agressiu, potent, sec, molt saludable, és molt benvingut, especialment a l’estiu, quan fa massa calor. La música ho explica a la perfecció. La part central està basada en la cançó popular “El mestre” que, amb tot l’ambient perfumat del vent, ens identifica com el que som i serem sempre: un gran poble lliure.

L’autor autoritza que aquesta peça pugui ser interpretada parcialment si, per motius de programació, així es desitja.

Salvador Brotons