Simfonia núm. 5 “Mundus Noster”

Composta durant l’estiu del 2010 i aprofitant un encàrrec de l’Orquestra Simfònica de Barcelona Nacional de Catalunya, la Simfonia núm. 5 “Mundus Noster” té una forma més aviat de poema simfònic que no pas de música pura. Amb la intenció d’establir una comunicació més directa amb el receptor, he volgut plantejar musicalment situacions del nostre món contemporani. En els primers tres moviments he intentat plasmar realitats i situacions objectives de la nostra societat actual. No obstant, el darrer moviment és una visió més personal de com afrontar, a nivell individual, el nostre entorn.

En comptes de titular els moviments amb expressions italianes de tempo, he preferit concretar les situacions volgudament expressades amb títols ben delimitats. Així, en el primer moviment plantejo per separat el primer contrasentit del nostre món: El poder (món ric) i la misèria (món pobre). El poder és presentat en els instruments de metall i les timbales amb caràcter solemne. La resposta de la pobresa apareix a les cordes estàtiques en un principi, que es tornen planyívoles amb una melodia que creix en tensió sota un lament de violes. L’ambició serà un espai viu de tempo on els temes del poder i la misèria són manipulats de forma frenètica sota la idea d’un gran crescendo agitat que sempre vol arribar a més. L’acumulació energètica és tan brutal que a la fi explota sobtadament.

El segon moviment s’inicia amb una lenta introducció en forma de reflexió en el registre greu dels violoncels, acompanyats d’harmonies diàfanes i consonants de l’arpa i el vibràfon. El llenguatge musical canvia sobtadament per plantejar la hipocresia en una polka grotesca seguida per un vals de lirisme fals i enganyós. Les harmonies són dissonants (clusters) i volen expressar el món hipòcrita tan habitual del nostre temps.

El tercer moviment, com el segon, també comença amb un espai lent i reflexiu, en aquest cas però, en el registre agut de les cordes (solos de violí i viola), sota una visió més elevada i contemplativa. El contrast arriba amb la violència de la percussió en el temps ràpid de la música. Amb un ritme insistent sense aturador, la violència del nostre món vol plasmar els conflictes bèl·lics i en general agressius de la humanitat. En la seva part central, sons heroics dels “egos” personals es visualitzen en una música més triomfal.

Finalment, en el darrer moviment es presenta una resolució més positiva. Tot ell és un moviment lent amb diverses fases d’evolució. S’inicia en la més profunda depressió, amb un plany on destaca l’oboè implorant justícia sota un món caòtic a les cordes i metalls. Un cop asserenat l’ambient, l’esperança neix amb un cant de pau a les cordes i a l’arpa. El teixit harmònic i contrapuntístic es torna amable i tonal. La música s’eleva per arribar a un espai lluminós (glockenspiel, arpa i vibràfon) que més tard culminarà amb la superació individual per sobre el medi. Uns acords de Do Major llunyans es visualitzen en les cordes per acabar imposant-se al metall amb un final més afirmatiu i vehement.

 YouTube