Peces per a piano d’Arthur Carreras i Roure + Cantos y bailes populares espanyoles (Cants i balls populars espanyols), per a piano de Laureà Carreras i Roure

Peces per a piano d’Arthur Carreras i Roure

La bicyclette

Obra de pretensions senzilles, bàsicament d’entreteniment, es tracta d’una havanera que devia ser interpretada en llocs d’ambient distès. Va ser publicada per l’editor francès Th. Jouve, del carrer de l’Odéon 14. Una anotació manuscrita a l’exemplar original fa esment del germà Joan de Déu, qui també va ser músic però va decantar-se més per l’ensenyança del francès com a mitjà de vida.

La cubanita

Es tracta d’una altra obra sense gaires pretensions, alegre, divertida i amb afany d’agradar i entretenir al públic per al qual devia tocar l’autor. Va ser publicada pels editors Lemoine et fils, del carrer Pigalle 17 de Paris.

Pichinette

Mazurka editada també per Th. Jouve de Paris. Aquesta obra sembla estar composada per a ballar o acompanyar un sopar o vetllada en un restaurant.

La Charité

Aquesta peça, dedicada a la princesa Frederica de Hannover, i editada també per Th. Jouve, és completament diferent de les altres tres obres, i ens mostren a un Arthur Carreras virtuós i consumat pianista. Es tracta d’un tema i variacions, als quals antecedeix una introducció en tempo lent. La primera variació té forma de trèmolo, recurs que també feia servir el seu pare. La segona es basa en uns arpegis endiablats a la mà dreta, que requereixen una tècnica excel·lent, mentre la mà esquerra executa el tema. La tercera i darrera variació pren la forma d’un ostinato d’arpegis amb la melodia a la veu superior. És una obra d’una gran dificultat tècnica i que evidencia l’excel·lent formació musical que atresorava el nostre autor.

Cantos y bailes populares espanyoles (Cants i balls populars espanyols), per a piano

Laureà Carreras i Roure (Girona, 1848 – Manila, 1887) fou un dels fills de Joan Carreras i Dagas que ajudà el seu pare en la tasca d’ensenyar música i altres matèries a l’alumnat invident que acudia a l’Escola de Cecs, fundada pel patriarca de la família a la ciutat comtal. Segons indica la bibliografia, va ajudar notablement a millorar el sistema Braille per llegir música, essent fins i tot premiat en l’exposició general catalana de 1871. Guanyà la plaça de músic a un dels regiments espanyols destinats a les Filipines, on moriria el 1887.

Va compondre diverses obres, d’entre les quals diversos mitjans de l’època en destaquen els seus “Cantos y bailes populares españoles”. Concebudes com a dotze composicions per a piano sol, de marcat to popular i folklòric, podem dir que s’emmarquen dins del corrent del nacionalisme musical de la segona meitat del segle XIX, si bé sense arribar a tenir la importància de les obres de Felip Pedrell, Joaquim Malats o Isaac Albéniz, a qui no sabem si Carreras i Roure va arribar a conèixer. És remarcable, però, que aquesta obra, publicada per la casa Vidal i Roger de Barcelona, i que no podem datar amb exactitud ―si bé molt probablement es devia compondre i publicar abans de la seva marxa a les Filipines― és una modesta precursora de les grans obres per a piano sol d’Albéniz, inspirades en temes populars espanyols, com ara “Iberia” o “España”.

L’obra que presentem originalment estava estructurada en dotze peces breus, de les quals només se n’han conservat deu. Cadascuna està associada a una determinada regió o nació espanyola, i tot i que en aquella època l’element andalús era el predominant pel que fa a l’imaginari artístic espanyol, el nostre autor té una mirada més extensa i menys restringida, i dedicà així quatre peces a música pròpia de Catalunya ―de la qual només s’han conservat la primera, la segona i la quarta―, una a l’Aragó, una a Galícia, una al País Basc i quatre a Andalusia, de les quals una està dedicada especialment a la regió de Màlaga.

Les deu peces que editem no són obres d’un gran virtuosisme pianístic, però sí que capten, amb una simplicitat enganyosa, l’esperit dels diferents indrets i les diferents danses i cants a què fan referència els títols de les peces. Així doncs, les inspirades en Catalunya, que porten per títol “Ball de rams”, “Ball de Sant Joan” i “Sardana”, imiten la precisió rítmica i l’austeritat de les celebracions religioses i les danses populars amb les quals s’inspiren, amb motius simples però eficaços. La peça dedicada a l’Aragó, “Jota”, recorda en molts moments la mencionada composició. En quant a l’obra gallega, “Gallegada”, amb unes harmonies gairebé impressionistes, és una peça que s’allunya de la música tradicional gallega, potser per intentar copsar l’ambient boirós i místic d’aquesta terra. El “Zortzico” basc és una peça de caràcter gairebé èpic, heroic i amb un ritme marcat i una harmonia rotunda. Les quatre peces relacionades amb Andalusia són, probablement, les més difícils d’executar a nivell tècnic. El “Fandango”, la “Caña”, el “Bolero” i, especialment, la “Malagueña” imiten els palos del flamenc del mateix nom, amb temes de caràcter molt andalús, i amb una escriptura en alguns moments virtuosística, sobretot pel tempo i el registre en què s’han d’executar.