Descripció
Autor
Format
Instrumentació
Plantilla
Durada
Pàgines
Any composició
ISMN
Ref.
Ens trobem davant d’una obra programàtica, inspirada en un poema de Gaspar Núñez de Arce, polític i literat castellà. Poema simfònic d’una durada aproximada de 25 minuts, aquesta peça té moments d’un gran dramatisme, amb cromatismes planyívols en les cordes i amb forts contrastos tímbrics de les seccions de vent, metall i corda. D’altres seccions, en canvi, consten d’un lirisme subtil transmès per les dues arpes, els pianissimos de les cordes fregades i els solos de les diferents fustes, amb petits motius que, en desenvolupar-se, acaben conduint a clímax orquestrals on les cordes tornen a ser les protagonistes.
Degut a l’extensió del poema, en aquesta edició hem optat per no incloure la seva transcripció. En cas de voler consultar-lo, la Biblioteca Nacional de Catalunya disposa d’una còpia inclosa dins del Fons Manuel Burgès, amb la referència M2363_2_A.
De la seva importància, en parlen les cròniques de l’època, que ens diuen que l’obra fou interpretada a les principals capitals musicals europees, amb gran acollida de públic i de la crítica. Tenim constància que aquesta obra va ser executada per tercera vegada el 28 d’octubre de 1898 a l’Ateneu de l’Eixample, a l’Avinguda de les Corts. En aquesta ocasió, el soci de la Societat Barcelonesa de Concerts Emili Garriga es va encarregar de recitar el text del poema prèviament al concert.
L’obra comença amb una breu introducció que es tornarà a repetir quan faltin uns pocs compassos per al final. El compàs inicial és de 3/2, el qual anirà variant en determinats moments, passant a ser de 6/4, 2/2 i altres. La introducció, en Re major, donarà pas a un tema que s’anirà repetint diverses vegades al llarg de la peça, sovint després d’uns compassos de tranquil·litat i volum suau. Aquest tema del que parlem té reminiscències de la música de circ, amb certs tocs humorístics. Les cordes tindran moments dramàtics, amb registres molt aguts i velocitats elevades, que donaran lloc a diversos moments de tensió orquestral, com en els compassos 245 i 471. Des d’aquest darrer compàs fins al número 502, l’harmonia fluctua entre diverses modulacions de petita extensió. És remarcable també la presència d’algunes agrupacions rítmiques característiques de l’obra, entre les quals destaca la formada per un treset de blanques en la segona part d’un compàs de 4 temps, seguit de tres notes blanques al principi del següent compàs. A partir del compàs 522, un ostinato de fagots i metalls ens portarà cap al final de l’obra.
En altres moments de l’obra el clima és més aviat suau, contemplatiu i d’una gran bellesa, especialment entre els compassos 345 i 401, on les fustes, les arpes i el so dolç de les cordes ens prepara per al final de l’obra, en el qual, després d’un altre clímax orquestral, la tensió es dissipa amb uns pizzicati de les cordes.





















Encara no hi ha ressenyes.