Concert catalanesc, per a tenora i orquestra (Piano red.)

Fluït i lleuger

Lent evocador

Temps de sardana

Escrit durant l’hivern del 2006, el Concert catalanesc per a tenora i orquestra ha estat fruit d’un encàrrec de la Federació Sardanista de Catalunya. El so de la tenora i les seves possibilitats expressives m’han captivat sempre. Com a català haig de confessar que sentir una melodia per la tenora és sinònim de pell de gallina, quelcom que fa bullir la sang recordant-me la meva identitat.

Associada a la cobla, la tenora no ha tingut gaires oportunitats per a desenvolupar-se com un instrument autònom. Darrerament, però, i gràcies al seu millorament tècnic, presència als conservatoris i d’instrumentistes de talla, se n’albira un futur més enriquidor.

He escrit aquest concert amb la idea de fer una obra genuïnament catalana, fent un ús especial de melodies populars i tonades per tothom conegudes. Una obra bàsicament tonal, fresca, emotiva, on tot català es pugui sentir identificat. El so de la tenora m’ha portat amb naturalitat a combinar melodies del poble i escriure un concert obert, jovial i exultant.

Concebut en tres moviments, el primer Fluït i lleuger juga amb tres melodies populars Mariagneta, La filla del marxant i Muntanyes regalades, que són presentades i seguidament desenvolupades. Un poderós tutti orquestral s’assoleix en la part central i una modificada reexposició du a una coda efectista.

El Lent evocador té un ambient més màgic i suau. L’hereu Riera serveix d’introducció al tema principal, basat en la bonica melodia La filla del carmesí. Més tard es presenta  El Rossinyol, tot seguit i combinat amb L’hereu Riera. Després d’una culminació sonora, la música es perd en l’ambient serè inicial.

El darrer moviment formalment té com a nucli central una sardana sense repetir, encapçalada per una Introducció i una extensa Coda com a final. A l’inici del moviment, la tenora presenta la cançó L’emigrant acompanyada per l’arpa. Segueix una Cadenza del solista glossant la cançó, que culmina en l’entrada orquestral de la Sardana. De tirada llarga, el tema dels curts presentat per l’orquestra i el tema dels llargs introduït per la tenora es fusionen al final de la sardana brillantment. El punt àlgid de l’obra, però, s’assoleix al final a la Coda: partint d’un ambient llunyà als violins amb tremolo, la tenora insinua El cant de la senyera. La música creix i en la seva culminació L’emigrant a les cordes i tenora, es combina conjuntament amb Els segadors al metall trenant un final de clara  exaltació nacional.

(Salvador Brotons)