Tres sonetos de Garcilaso de la Vega (Tres sonets de Garcilaso de la Vega), per a veu i piano

Quan era poc més que un adolescent, vaig llegir i rellegir la poesia de Garcilaso de la Vega, entre d’altres autors renaixentistes. Els tòpics poètics d’aquella època llunyana en què Europa redescobria el seu passat grecoromà tenen una força i una capacitat de suggestió tan grans que han arribat fins a la nostra època intactes i capaços de transformar els sentiments de cadascuna de les generacions que redescobreix el carpe diem, el tempus fugit i altres temes omnipresents en Garcilaso i altres poetes de l’època.

Els sonets sempre consten de catorze versos, i, en el cas de Garcilaso, acostumen a ser d’onze síl·labes, nombre que provoca que la composició hagi de ser relativament llarga per poder encabir tot el text. Aquest fet m’ha provocat una necessitat d’intentar variar la música de tal manera que, sense repetir el text per a no perdre el ritme natural de la petita narració pròpia del sonet, les idees i frases musicals poguessin, a la vegada, imitar aquest esdevenir narratiu i explicar una petita història també amb la música.

El resultat són tres composicions per a veu i piano en què intento que l’acompanyament es deslligui de la melodia però, a la vegada, l’embolcalli i li doni un sentit més ampli. Hi ha fragments d’aquestes cançons en què el poeta es desespera, i jo, com a compositor, no puc sinó desesperar-me amb ell i subratllar-ho amb la meva aportació musical.

Probablement, Garcilaso de la Vega és un poeta tan gran que no necessita que ningú li posi música als seus versos, però jo soc un compositor tan petit que necessito dels seus versos per a poder crear música que valgui la pena escoltar i tocar.