Suite Catalana en vuit parts per a gran orquestra

Ens trobem davant d’una obra fortament inspirada en el folklore català i tractada, alhora, amb la instrumentació i inspiració dels compositors més reeixits del segle XX.

El primer moviment, “Dansa”, ens evoca una reunió de vilatans en un prat al voltant del poble per a ballar i gaudir d’un dia de sol. En la seva instrumentació destaca la presència del tible i de dues tenores, que tindran un paper protagonista en el solo que efectuaran a partir del compàs 146. Altres instruments a destacar són el clarinet baix i el contrafagot, que no acostumen a formar part d’una plantilla orquestral convencional. Un flautí i la seva resposta en les cordes i altres instruments ens evoca diverses vegades a la dansa, de tipus alegre i pastorívol, fins que en el compàs 55, amb el canvi de compàs i la indicació de dramàtic sembla tal vegada com si l’autor descrigués una tempesta estiuenca, amb una tensa presència de les trompes i altres metalls, carregada de violència i duresa, que no es resoldrà fins al compàs 123, on l’autor ens tornarà a presentar un tema pastoral, aquest cop diferent i més lleuger.

El segon moviment, “Introducció”, és, tal i com el seu nom indica, un breu pont cap al moviment tercer. Aquest segon moviment comença amb una característica figura rítmica dels vents que anirà cedint protagonisme a la creixent importància dels metalls i la seva dinàmica creixent, que culminarà en un trino en el últim compàs que servirà per a enllaçar amb el tercer moviment.

Aquest té per títol “Preludi”, i recupera el tema en sisets característics del segon moviment, aquesta vegada a càrrec de les flautes i recolzat pels metalls, fins que a partir del compàs 25, tota la secció de corda acompanya el motiu i li donen l’empenta necessària, juntament amb la indicació accelerando, per a concloure el moviment amb dos últims compassos amb un ritardando molto.

Una fuga és l’estructura del quart moviment. La melodia recorre totes les cordes fins al compàs 55, on rep el suport dels metalls, i a partir del compàs 67 hi intervé tota la orquestra, fins que aquesta emmudeix per a que un solo de violí al compàs 78 doni a pas al tutti final que clourà el moviment.

El “Scherzo” del cinquè moviment probablement sigui el més ric en instrumentació i complex en quan a estructura. Una petita introducció basada en els models rítmics del segon moviment dona peu a un tema altament rítmic i burlesc, en compàs de 3/8. Aquest tema s’anirà desenvolupant fins a canviar en el compàs 71 a un compàs de 3/4 amb gran intensitat rítmica, al qual seguiran les trompes. A partir del compàs 80 la música es tornarà suau en els timbres dolços de les fustes. En el compàs 100 es tornarà a insinuar el tema, en piano i amb els pizzicatti de les cordes, fins que s’arribi de nou a un clímax al compàs 143. Al compàs 150 els oboès tindran la responsabilitat de presentar de nou el tema, als quals se l’hi afegiran tots els altres instruments, fins a arribar al compàs 173, on tornarà a aparèixer el tema de la primera exposició aquesta vegada amb tots els instruments. A partir del compàs 188 augmentarà el tema en volum i timbre fins que en el compàs 230 hi ha una nova i darrera exposició del tema. Els últims compassos tornaran a incorporar el compàs de 3/4, i els darrers instants de la peça transcorreran a tota velocitat per a portar-nos al sisè moviment.

El sisè moviment porta per títol “Improvisació” i presenta un tema suau i dolç fins al compàs 10. Llavors s’incrementa el dramatisme amb la presència de les trompes i altres metalls, però el tema tornarà a endolcir-se, particularment a partir del compàs 25, amb notes més llargues que li donaran un aire més reposat. Entre el compàs 41 i el 47 hi haurà una repetició de notes àgils i al 48 un silenci sobtat, que ens durà a un final amb reminiscències de la música simfònica de Gustav Mahler.

Un “Cant d’amor” és el penúltim moviment de la Suite. La instrumentació varia i se li afegeix una arpa, així com un violí solista i, en determinats moments de la peça, vuit violins de la secció de corda tocaran con si fossin solistes en un desdoblament molt ric harmònicament parlant. La peça s’inicia amb una forta repicada de trompetes, que dona peu a una presència de les cordes i els instruments de vent com a resposta a aquest impuls inicial. La música es torna més suau, amb pinzellades impressionistes que recorden a Debussy, i les flautes, l’arpa i el violí solista toquen en 12/8 mentre la resta dels instruments ho fan en 4/4. A partir del compàs 68 l’orquestració és molt més plena, i uns compassos abans d’acabar torna a haver-hi el desdoblament dels vuit solistes de violí que li dona una calidesa i suavitat a aquest tram de la obra que recorda als clusters harmònics de peces més moderns. Acaba l’obra amb un solo de violí i una melodia amb l’arpa.

L’últim moviment és una sardana, on l’autor torna a introduir en la instrumentació el tible i dues tenores. Comença la peça amb els metalls i la presència de la percussió, que dona l’aire de dansa típicament catalana. A partir del compàs 41 s’esdevenen unes quantes tensions cromàtiques i és a partir del compàs 101 que tota l’orquestra acompanya la dansa. El tema es torna a repetir i conclou de forma molt rítmica.