Aquesta Sonatina, en la versió original per a flauta i piano, fou finalitzada el 2021, després de la pandèmia del coronavirus, i està inspirada en la natura, la literatura i les llegendes de la costa nord d’Espanya. La peça expressa l’alegria transcendental d’haver completat un viatge, superant moments difícils, com cada persona en aquest planeta, que en aquests temps tan complicats va haver d’experimentar una certa evolució personal.

La música de la Sonatina és una celebració de la natura, de gratitud i reconnexió, tant amb éssers estimats com amb el medi ambient (representat aquí per la constància del sol i de la lluna, els sons dels ocells, el vent, les onades i la pluja), i un missatge indubtable d’esperança per a la humanitat en la imatge dels cels clars descrits per qui va inspirar l’últim moviment d’aquesta peça: Nunca choveu que non escampara (No plou mai tant que després no s’aclareixi el cel).

El primer moviment, basat en una melodia que em va ensenyar un amic, està inspirat en el moviment de les onades de l’Atlàntic i la novel·la de l’autora gallega Rosalía de Castro, “La hija del mar” (La filla del mar), que tracta el tema de les relacions familiars claustrofòbiques i abusives en l’àmbit tancat d’una petita comunitat de la costa, mentre el segon moviment vol ser un homenatge a la deessa cèltica Deva, divinitat de la lluna i de les aigües, en caure la nit quan el sol s’ha retirat amb afecte per permetre que la lluna brilli per sobre del mar.

He fet la versió per a saxofon soprano i piano a petició del saxofonista Jesús Núñez, qui s’encarregarà de l’estrena de la mateixa.

(Audios versió amb flauta)

I. La Hija del Mar

II. Deva (At Moonshine)

III. Nunca choveu que non escampara (After the rain)