Sonata per a arpa

Sempre havia volgut escriure una Sonata per a arpa, però mai trobava el temps per fer-ho. Després de sentir la magnífica interpretació de Cristina Montes de la meva primera peça per a arpa, Subtilesa, em vaig animar a compondre aquesta nova sonata.

Com a compositor, sempre és un repte escriure per a arpa. És un instrument meravellós, però el meu llenguatge és més aviat cromàtic i sovint això va contra l’escriptura pròpia de l’arpa. Com sempre, he intentat posar de relleu les possibilitats expressives de l’instrument, així com també els nombrosos efectes sonors que l’arpa permet.

Escrita el juliol de 2020, durant l’aturada de l’activitat professional causada per la Covid-19, aquesta sonata està concebuda en tres moviments.

El primer moviment està escrit en forma de sonata no tonal. El tema inicial és ple de vitalitat, amb canvis continus de compàs, de binari a ternari. La segona idea expressiva es presenta en un tempo més lent, amb una activitat rítmica més estable. A continuació, hi ha una secció de desenvolupament, que esgrimeix el material presentat. Comença misteriosament suau i va creixent a poc a poc fins arribar al punt culminant, que condueix a la reexposició. Aquesta part, que és més breu i presenta canvis respecte l’exposició, ens portarà cap a un final brillant.

El segon moviment vol ser una pausa, deixant-nos endur pels encants de l’arpa. Té quatre parts diferents: la primera és cantabile amb una sonoritat pròpia de la tradició neoromàntica, la segona juga amb la suau i subtil combinació de sons glissandi i harmònics, la següent part és un crescendo que fa avançar el tempo per tornar al primer tema romàntic en la dinàmica de forte. Una Coda de distensió finalitza el moviment, desapareixent gradualment.

L’últim moviment és ràpid i viu. Comença amb una introducció, que més tard servirà com a postludi, començant al registre agut i anant cap al més greu. Consta de dos temes principals, ambdós en compàs 3/4. El primer presenta el característic pedal de glissando i el segon introdueix una melodia cantabile, més aviat cromàtica, en un tempo més relaxat. Després d’una breu secció de desenvolupament, els dos temes retornen fent una síntesi. L’epíleg que ve a continuació, està basat en la introducció, però de manera inversa, portant la música des del registre greu fins a l’agut, acabant la Sonata amb molta brillantor.

Salvador Brotons