Simfonia núm. 4 “Sacra”

La Simfonia núm. 4 “Sacra” ha tingut una gestació complexa. Fou iniciada l’any 2002 a partir de l’orquestració del meu Requiem Trio per a violí, violoncel i piano que consta de quatre moviments: Dies Irae, Tuba mirum, Lacrimosa i Lux aeterna. El mateix any vaig compondre els moviments Requiem aeternam i Libera me. No del tot convençut del producte, vaig deixar reposar l’obra uns anys.

El 2015 en vaig fer una primera revisió allargant el segon moviment i afegint, per donar un major contrast dinàmic, el Poenas inferni.

Finalment, el gener de 2019 vaig realitzar-ne la revisió, espero que definitiva, de la simfonia, modificant detalls d’orquestració i eixamplant alguns espais. Amb tot, l’obra supera els 40 minuts i és, fins avui, la simfonia més llarga que mai que he escrit.

Basada en títols extrets del text litúrgic del Requiem, aquesta és una obra marcada per la profunditat d’expressió i de contrastos ben evidents.

Els moviments 1, 3, 4, 6, i 7 són lents i d’una profunda expressivitat, mentre que els moviments 2 i 5 són ràpids i més aviat agressius.

El Requiem aeternam s’obre amb una misteriosa introducció seguida de dos temes principals. El primer és presentat per tota l’orquestra i el segon per un llarg solo de trompa. De caràcter solemne, té un component enigmàtic d’una remarcable intensitat expressiva.

El Dies irae, tal com indica el seu títol, plasma la ràbia del dia de la mort a ritme imparable. Un segon tema més líric i expansiu adquireix un llarg desplegament aconseguint punts culminants de gran intensitat sonora.

Tuba mirum és un espai curt, misteriós i reflexiu amb bones intervencions solístiques dels instruments de vent fusta. Dos mons són contrastats: El poder dramàtic sobrenatural contra l’esperit de lluita feble i desigual de l’individu.

Lacrimosa és el plany desolat envers la pèrdua d’un ésser estimat. Un moviment molt concentrat de creixença sonora que culmina en un punt àlgid i s’enfonsa a poc a poc en un pessimisme absolut.

Poenas inferni expressa la por de l’infern representat per jocs tímbrics extravagants i una secció central amb un grotesc solo de trombó demoníac sota un ritme de vals inestable.

Lux aeterna és la llum tènue i llunyana de l’esperança. Un curt espai per volar en un món fred de fantasia etèria. Els harmònics de les cordes i el registre agut del piano i instruments de percussió en làmines provoquen aquest ambient.

Libera me és el final desitjat per tota la humanitat: Viure en món ple, just i bonic per gaudir tota l’eternitat al costat de tots els éssers estimats. L’alliberació del mal i la plenitud de la vida eterna. Un cor de veus invisibles (opcional) ajuden a visualitzar aquest món idealitzat amb contrastos sonors del tot plaents.

Salvador Brotons