Quartet de corda

L’obra que presentem és una excepció en la tònica del seu catàleg, doncs es tracta d’una obra de cambra amb influències del classicisme tardà vienès.

Aquest quartet de corda consta de quatre moviments, en algun del quals l’escriptura del primer violí és, per moments, de gran exigència.

El primer moviment, Allegro Giusto, escrit en Si bemoll major, consta d’una petita introducció en la qual una cèl·lula rítmica repetida entre els diferents instruments ens porta, al compàs 8, a la primera secció d’escriptura virtuosística del primer violí. A partir del compàs 44, els altres instruments imiten per moments el motiu del primer violí, i d’altres moments només l’acompanyen, amb el violoncel i la viola responent amb notes llargues precedides d’una ornamentació característica. A partir del compàs 85 es produirà la reexposició del tema principal, ara en modalitat menor. Els compassos finals veuran com el violoncel pren un protagonisme que només havia assolit de manera passatgera fins llavors.

El segon moviment, Andante, escrit en Fa major, ens presenta un tema senzill que serà reprès a partir del compàs 8 una octava més agut. El seguirà una secció en la tonalita de Re menor, amb freqüents cromatismes en el primer violí. Desprès del compàs 42, un acord disminuït en primera inversió i tocat en fortíssimo ens durà a la tonalitat de La major.

El tercer moviment, Minuetto i Trio, en Re major, consta d’una breu imitació entre els violins i la viola. Tot seguit, una secció amb un obstinat de quatre notes dona pas al Trio. A partir del compàs 56, trobem el que probablement sigui el fragment més bell del quartet, amb reminiscències de compositors com Beethoven o Schubert. Com a contrast, entre els compassos 116 i 120 abunden les dissonàncies agosarades i gairebé totalment emancipades de l’harmonia implícita.

El quart moviment, Rondó, ens presenta un primer fragment en Sol menor, el qual modula per a oferir-nos, a partir del compàs 67, un fragment en la lluminosa tonalitat de Re bemoll major, a la que segueix la reexposició del motiu en Si bemoll menor a partir del compàs 136. El Rondó conclou en la tonalitat original de Si bemoll major.

Francesc Forns i Sabater (Barcelona, 1824 – 1910) fou violinista de l’orquestra del Gran Teatre del Liceu i de la capella de música de la Catedral de Barcelona. Diverses fonts el citen com a primer violí del Liceu i mestre de capella a la catedral, la qual cosa denotaria la seva qualitat com a violinista i compositor, si bé no ho podem confirmar de manera rotunda.

Sí que sabem del cert que va ser professor de solfeig al conservatori del Liceu, i que una de les seves obres corals anomenada “Las huestes de Pelayo” va obtenir el primer accèssit en un certamen promogut per Clavé el 1863. Dita obra, però, no ha pogut ser localitzada en el fons documental que es troba a la Biblioteca de Catalunya, on hi descansen la majoria de les seves obres.

En la seva producció destaquen les obres religioses, especialment les misses amb acompanyament orquestral, així com fragments de misses i altres tipus d’obres amb text religiós. També hi figuren dues simfonies en un sol moviment amb reminiscències wagnerianes i una obertura en el mateix estil.

Pel que hem pogut deduir a partir de les anotacions en diverses obres seves, les misses que compongué es van interpretar diverses vegades en vida del compositor, en moments assenyalats de la vida eclesiàstica de la ciutat. Per citar un exemple, la Missa de Rèquiem més extensa que va composar, escrita el 1866, es va tornar a interpretar, com a mínim, dues vegades més, la darrera ja al 1901, en el funeral del bisbe de Barcelona Josep Morgades.