Haikú

L’obra “Haikú” (2002) per a flauta travessera i saxòfon soprano està basada en el haikú del poeta japonès Onitsura, que va viure a cavall dels segles XVII i XVIII. El poema diu així:

Obeïm.

Mudes parlen les flors

al fons de l’oïda.

A partir d’aquest preciós poema que mostra la relació espiritual entre la naturalesa i el poeta, concepció típicament naturalista de la cultura japonesa mostrada insistentment per la seva poesia de totes les èpoques, he pretès de mostrar diversos fenòmens musicals que s’ajusten a aquesta sensibilitat tan especial: el fenomen de la modulació tímbrica (o podríem dir-li de ressonància tímbrica), el fenomen del diàleg entre exterior i interior (o entre objecte actiu i subjecte actiu), i la síntesi que es produeix entre aquests dos elements.

A partir de les vocals del poema –en japonès–, he extret una melodia pentàfona molt simple, amb la qual comença la peça, a mode introductori, que proporciona tot el material utilitzat posteriorment. La primera secció desenvolupa aquesta melodia a partir de notes staccato del saxo que la flauta elabora subtilment treballant el concepte de modulació tímbrica. La segona secció està pensada com un diàleg –també tímbric i motívic- en el qual conflueixen i es desenvolupen els elements emprats anteriorment. La tercera secció fa una síntesi de les dues idees i de materials anteriors, mostrant un discurs musical el més íntim possible, amb la finalitat de crear un efecte de distanciament serè o d’elevació. Els darrers nou compassos, a mode de coda, recapitulen d’una manera incorpòria o etèria –amb sons d’aire i cops de claus– el que s’ha explicat.

Estructuralment la peça es correspon somerament a l’estructura del haikú clàssic japonès –5, 7 i 5 síl·labes– amb una pausa central al mig del segon vers, que correspon musicalment al compàs de silenci en el compàs 25. A més, s’hi han incorporat, com ja he explicat, un frase introductòria i una secció curta a mode de coda. Per últim, només cal esmentar que les fermates de silenci són molt habituals en la peça, i que pretenen d’alguna forma evocar l’actitud d’escolta tranquil·la, serena i “no activa” pròpia de la meditació zen.