Elijah and The Wind, per a ensemble de flautes

Hi ha una història al Llibre dels Reis, a l’Antic Testament, que explica la història del profeta Elies i el que va passar després que matés 450 sacerdots que no creien en el mateix Déu que ell.

Els acabava de demostrar —mitjançant manifestacions extraordinàries— que el seu Déu podia fer coses que els seus déus no podien fer. I després de demostrar-ho, els va matar a tots, un per un, amb la seva espasa.

Després d’aquesta massacre, Elies tenia por. Ell, que havia pogut invocar el poder del seu Déu mitjançant signes sorprenents, no podia enfrontar-se a una dona que amenaçava de matar-lo. Així que va fugir al desert i es va rendir. Va demanar al seu Déu que el deixés morir.

Després de lluitar amb la idea de continuar, Elies finalment va sentir la veu del seu Déu, que li va preguntar:

“Què fas aquí, Elies?”

Aleshores Déu li va dir que anés a una muntanya, perquè allà apareixeria.

I el text diu:

El Senyor va dir: “Surt i posa’t a la muntanya davant del Senyor, perquè el Senyor està a punt de passar”.

Aleshores, un vent fort i poderós va esquinçar les muntanyes i va esmicolar les roques davant del Senyor, però el Senyor no era al vent.

Després del vent hi va haver un terratrèmol, però el Senyor no era al terratrèmol.

Després del terratrèmol va venir un foc, però el Senyor no era al foc.

I després del foc va venir un xiuxiueig suau.

Quan Elies ho va sentir, es va tapar la cara amb el seu mantell, va sortir i es va aturar a l’entrada de la cova.

Aleshores, una veu li va dir: “Què fas aquí, Elies?”.

El simbolisme d’aquest passatge m’ha perseguit des de la primera vegada que el vaig llegir. Va ser el mateix Déu que va parlar en un xiuxiueig que va “fer” que Elies matés tots aquells sacerdots? O va ser només un altre acte humà comès en nom d’algun déu, una manifestació més dels nostres desitjos més foscos?

La imatge d’un Déu totpoderós que no es troba en les grans exhibicions de poder, que no es revela a través d’espectacles, sinó que parla suaument a aquells que estan disposats a escoltar-los, fins i tot a un assassí, sempre m’ha captivat.

Aquest text, i les seves infinites capes de significat, m’han acompanyat durant tot el meu procés creatiu. Crec que aquesta peça, d’alguna manera, intenta expressar aquests mateixos contrastos que es troben a la història.

No és fàcil per a nosaltres, com a flautistes, explorar els extrems del so —estirar i distorsionar la idea de “to pur”— i, en la mateixa obra, tocar amb la màxima suavitat. Aquí, les tècniques esteses no són “efectes”, sinó parts essencials de l’obra en si.

La tasca és buscar aquests extrems junts: en cada intèrpret, en el diàleg de cambra, en la poderosa massa sonora que podem crear, i també en els fràgils “núvols” que podem assolir utilitzant el mateix instrument.

Victor Somma

YouTube