Epitalami, Poema simfònic per a orquestra i orgue

Poema simfònic en tres moviments, la seva orquestració no és especialment recarregada. Hem transposat l’escriptura original del clarinet en La al més habitual clarinet en Si bemoll. De la mateixa manera, la trompa l’hem escrit en la seva més habitual transposició en Fa. L’escriptura de l’arpa ha estat ajustada a la tonalitat de l’obra, doncs en determinats passatges, tal i com era costum en altres èpoques, les alteracions degudes a una modulació es resumien en una armadura que no concordava amb la resta de la peça. Per a evitar discordances i malentesos, hem preferit escriure l’arpa sempre amb la mateixa armadura que la resta de l’obra.

El primer moviment, Acompanyament, consta d’un primer motiu de només dos compassos que es repeteix diverses vegades a les cordes, durant els primers 8 compassos, i després es desenvolupa entres els compassos 9 i 12 a la secció dels vents, passant després a ser citat per l’arpa en una contraposició amb elements del mode menor. Li segueix un fragment de transició en 6/8 (el compàs inicial era 4/4) que arribarà al seu clímax al compàs 25. A partir d’aquest punt, les modulacions i els cromatismes se succeeixen fins al compàs 39, de vegades entrant en forta contradicció amb les notes llargues de l’orgue. De fet, recomanem, a l’hora d’interpretar aquest moviment, no fer massa cas de les dinàmiques escrites per a l’orgue i interpretar la seva part sempre en pianíssimo. L’escriptura de les cordes des del compàs 39 fins al 50 es composa de notes llargues i agudes, de vegades amb divisis, segons quina sigui la secció de corda. A partir del compàs 50, els vents, que havien acompanyat serenament a les cordes, callen i deixen pas a uns moviments ràpids de les cordes que portaran cap al compàs 58. En els següents compassos, les cordes més agudes es mouran amb fuses i per graus conjunts tot preparant el clímax orquestral del compàs 67, en el qual es re-introdueix de forma breu però significativa el compàs de 6/8, que ens porta cap a la reexposició del tema principal de manera molt breu amb els vents i els metalls.

El segon moviment, Noces, és el que, pel seu caràcter, podem qualificar de més eclesiàstic o litúrgic. L’orgue du a terme una introducció semblant a la que realitzaria l’organista d’una catedral en un casament real, i, durant els primers compassos, l’atmosfera sonora recorda la solemnitat de les marxes nupcials més famoses. Una vegada acabada la introducció de l’orgue, les cordes i els vents, amb notes llargues i lligades, deixen pas als arpegis de l’arpa i a la trompa solista que sorgeix al compàs 45. Aquestes melodies i el tipus d’orquestració fa pensar en la desfilada dels nuvis i el moment de la cerimònia, recordant per moments la música impressionista.

El tercer moviment, Idil·li, consta d’un tema de ressonàncies fortament pastorils. En la secció central torna a citar-se el primer motiu del primer moviment, i aquest és definitivament reprès per la trompa solista de la secció C, amb la qual acaba l’obra.

.