Descripció
Autor
Format
Instrumentació
Durada
Pàgines
Any composició
ISMN
Referència
En aquest Septet per a quintet de corda, clarinet i flauta, he escollit il·lustrar alguns dels sentiments de Pau Casals l’any 1950, a la vegada que alguns dels bells paisatges de Prada a l’estiu.
El primer moviment, “Dolor Nostàlgic” intenta expressar la intensa nostàlgia de Casals pel seu auto-imposat exili. Al començament del moviment, es deixa entreveure el tema de la coneguda cançó popular catalana “El cant dels ocells”. Damunt un ostinato del violoncel, basat en les cinc primeres notes de la cançó, el violí introdueix el tema principal en tota la seva intensitat. Després d’arribar al clímax a través d’un progressiu procés de tensió, es presenta tota la cançó popular suaument i llunyanament. La fusió del “Cant dels ocells” amb el tema principal s’aconsegueix al final del moviment.
El segon moviment “Sant Miquel de Cuixà” il·lustra el lloc del Festival i els seus voltants. El moviment està estructurat en cinc parts curtes (el monestir, el vent de l’estiu, les muntanyes del Canigó, Sardana, i Epíleg), que estan unides sense interrupció. Comença amb una contemplativa vista del monestir a partir d’un tema de la sardana de Casals “Sant Martí del Canigó”. És quasi bé una melodia en cant pla amb tocs de campanes de fons. Un vent tímid i tebi bufa, i progressivament esdevé més fort, com la Tramuntana, guiant els nostres ulls cap a les muntanyes del Canigó. Les cordes presenten una bonica melodia catalana (“Muntanyes regalades”) mentre la flauta i el clarinet continuen amb figuracions de vent. La música esdevé més exaltada culminant amb una nova melodia, en ritme saltador i feliç de sardana. Un epíleg tanca el moviment en una distensió dinàmica i textural basada en la melodia del cant pla, barrejant-se amb ecos de temes llunyans extrets de diverses parts del moviment.
El darrer moviment “Una cançó de pau” expressa l’últim desig de Casals: Pau al món. El moviment comença amb una figura turbulenta de sextet de semicorxeres anant a parar a un clúster a les cordes. Un disseny d’una espècie de lament es sent de lluny per la flauta i el clarinet. Memòries del temps de guerra, tragèdies i catàstrofes no són massa distants, però de mica en mica es van perdent en el registre agut. Des de les cordes greus es genera un ambient misteriós introduint una de les cançons del Pessebre de Casals: Glòria a Déu. La cançó és harmonitzada tonalment i comença molt suaument en la viola. Més tard creix progressivament, barrejada amb els sextets de semicorxeres per arribar a un final majestuós. Pau i amor es sobreposen a l’odi i a la guerra.
Encara no hi ha ressenyes.