Mirrors (Miralls), per a violí, clarinet i piano

“Mirrors” fou escrita la tardor de 1979 amb la intenció de presentar-la al 1r Concurs de Joves Compositors de Joventuts Musicals de Barcelona. Vaig compondre l’obra d’una tirada i va guanyar el primer premi d’aquest concurs. L’estrena va ser encarregada al Trio Bartók de Barcelona, que la va interpretar dins el cicle de concerts als palaus del carrer Montcada.

Trenta-sis anys més tard, he fet una profunda revisió i ampliació de la composició. He canviat el títol original, “Simetries”, per “Mirrors”, i considero que el resultat final és molt més satisfactori.

La composició, d’uns 12 minuts de durada, està concebuda en un sol moviment continu, estructurat en forma de mirall. La simetria de l’obra es reflecteix tant en l’esquema dels moviments (Adagio – Allegro – Adagio – Allegro – Adagio) com en l’estructura interna de les frases. Gairebé totes són de sis compassos, excepte el segon tema, que està format per frases de quatre compassos. Observant la ubicació dels números d’assaig, es pot identificar fàcilment l’estructura de cada frase.

L’obra s’inicia amb un breu Adagio que funciona com a preludi i també com a postludi. El piano es presenta amb un caràcter agressiu, mentre que el violí i el clarinet li responen amb dolçor i distància. L’Allegro que segueix és bàsicament contrapuntístic, amb tres temes principals: un primer tema rítmic, un segon tema líric i un tercer tema obstinat. Es desenvolupa com una sèrie de variacions que exploren diverses combinacions instrumentals i efectes colorístics.

L’Adagio central té més extensió i profunditat. Tot mantenint el mateix tempo que el preludi i el postludi, aquest Adagio es desplega amb una tensió dramàtica creixent fins a assolir un punt culminant d’intensitat sonora. És interessant destacar que l’Allegro següent reexposa temes anteriors, però sense repetir cap fragment literalment. Es tracta d’un nou espai de variacions que explora nous efectes tímbrics i instrumentals.

Després d’un procés de distensió, la composició conclou amb el Adagio postludi, on la música es va diluint fins a cercar la pau final. El violí ascendeix cap al registre més agut, mentre que el clarinet i el piano descendeixen cap als registres més greus, generant un moviment contrari que suggereix equilibri i serenitat.

Salvador Brotons

YouTube

Spotify