Dimecres de Cendra

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, què més ens podeu dar en una altra vida?

Així comença el famós Cant Espiritual de Joan Maragall. A Dimecres de Cendra, personifica aquest dilema de fe amb la trobada d’una noia jove i bonica que assisteix a missa i del sacerdot que li voldria posar cendra al front com a símbol de la mortalitat i de la impuresa que l’Església vol que senti. Amb els seus set “nos” és representatiu de l’ambivalència del poeta modernista cap a certes institucions (era, en altres aspectes, un catòlic devot) i del seu feminisme natural.

Aquesta composició expressa la tensió al cor del poema juxtaposant la música de dos compositors, un gran mestre i jo mateix. El Miserere mei de Gregorio Allegri, compost per a la Capella Sixtina als voltants de 1638 (i suposadament escrit de memòria per Mozart als 14 anys) ara es canta per tot el món, sovint el Dimecres de Cendra. La meva música, només per a veus femenines, va créixer a partir del petit ornament de les paraules “de la taula”.

(Ian Shaw)