Alborada

Escrita en un sol moviment, Alborada s’aparta del concepte tradicional de concert solístic en favor d’una nova proposta en la qual es prioritza l’equilibri de participació del piano i de les cordes, compartint el mateix protagonisme. La dialèctica musical neix no de la confrontació tradicional del solista i de l’orquestra, sinó del complement de l’un i l’altra en la confecció de la textura musical. Aquesta participació, però, va presentant diverses opcions al llarg de l’obra, donant lloc a una varietat de procediments compositius per al desenvolupament del material musical. El complement del qual parlava es va donant sobretot des del punt de vista tímbric: mentre la corda aporta la calidesa i plenitud de la seva sonoritat de traços gruixuts, el piano contribueix a definir els perfils de les línies melòdiques amb el seu timbre brillant, clar i precís. Aquesta oposició tímbrica genera la idea que desenvolupa l’obra: el contrast entre calidesa i brillantor, representada per l’albada (alborada en castellà), la línia indefinida que separa la nit, amb les seves penombres, i el dia, amb la claredat de la seva llum.