De casa nostra – Cinc melodies tradicionals catalanes

A principis de 1981, la fagotista Eugènia Sequeira, amb qui feia anys que compartíem l’activitat professional a la Banda Municipal de Barcelona, em va proposar la composició d’un recull de peces basades en la nostra música tradicional amb la finalitat d’enriquir el catàleg d’obres per a trio de canyes i, en aquell moment, el repertori concret del Trio de canyes de Barcelona que s’havia constituït l’any anterior.

La meva vinculació, a través del món de la sardana i de la cobla, amb la música “de casa nostra”, així com el meu coneixement específic i pràctic dels instruments de vent, foren els factors que animaren l’esmentada fagotista a formalitzar-me la proposta, i a mi a acceptar-la . Així fou com nasqué aquest recull de gloses o petites peces que varen sonar per primera vegada el dia 10 de juliol de 1981 en un concert programat dins les Serenates d’estiu d’Igualada. Els intèrprets foren els membres del flamant Trio de canyes de Barcelona, integrat per Montserrat López (oboè), Josep S. Carbonell (clarinet) i Eugènia Sequeira (fagot).

A l’hora de triar les tonades, vaig decidir alternar el que són veritablement cançons amb els aires de dansa, a més de combinar, tal com és habitual en aquests casos, tonalitats, modalitats i ritmes.

Caterina d’Alió forma part de les anomenades “cançons de bugada” que les dones cantaven mentre rentaven la roba al riu i l’anaven picant. En la present glosa apareixen, volgudament, elements de la versió sardanística d’aquesta cançó feta pel compositor empordanès Pere Rigau (1868-1909) a començaments del segle XX .

La Gala de Campdevànol és una dansa de caràcter cerimoniós i d’origen senyorial que no només la trobem en els programes dels esbarts sinó que continua vigent a l’esmentada població del Ripollès on es balla cada any per la Festa Major, el tercer diumenge de setembre.

La gata i el belitre, es troba també en el nostre cançoner amb el nom de La capta del llop. És, doncs d’aquestes músiques que han donat suport a més d’un argument popular.

Cançó del lladre, que segons Joan Amades és “la cançó de bandolers més cantada i la més harmoniosa i bonica de tonada”, és, alhora, molt il·lustrativa del parentiu existent entre algunes de les nostres tonades tradicionals i diverses danses renaixentistes. En aquest cas, es tracta d’un “tordió” (tourdion) d’autor anònim que trobem en un recull de danses europees del segle XVI. El musicòleg Enric Gispert (1925-1990) plantejava aquesta simbiosi que avui segueix oberta als especialistes que hi vulguin aprofundir.

L’hereu Riera, és una cançó amb final feliç i, al mateix temps, una dansa, que per la seva popularitat, ha estat escollida com a cloenda d’aquest aplec de tonades.

Amb la confecció d’aquestes gloses espero haver pogut contribuir a la difusió del patrimoni de música tradicional catalana en el món cambrístic dels instruments d’àmbit universal, alhora que, a títol pòstum, dedico l’edició d’aquestes peces a l’Eugènia Sequeira (1953 – 2010), que va ser qui, a més, va tenir la iniciativa de la present publicació.