Alba de Lucía, per a piano

Aquesta obra està dedicada a la meva professora de piano i magnífica amiga Núria Jaouen, qui, a més de ser especialista en música antiga i en el tipus de jazz anomenat manouche, és compositora i cantant.

Des que vaig començar a estudiar guitarra fa gairebé trenta anys, el flamenc és un dels estils que més ha despertat la meva curiositat. Tot i ser un gènere generalment circumscrit a la tradició oral i a la guitarra, el seu llenguatge harmònic, el seu vocabulari melòdic i el seu tarannà eminentment rítmic fan que es presti a barrejar-se amb altres músiques, hispàniques o no. D’altra banda, l’ús del piano possibilita l’aparició de melodies i harmonies diferents de les típicament flamenques, raó per la qual m’he decantat per compondre per a aquest instrument.

El títol és un petit homenatge a Paco de Lucía, qui en el seu moment fou un dels màxims exponents de la fusió del flamenc amb altres gèneres. L’obra cita diverses vegades un dels seus temes en forma d’ostinato.