¡Dios Mío! ¡Qué solos se quedan los muertos! (Déu meu! Que sols queden els morts!)

És una obra amb una plantilla instrumental poc habitual, però que guarda paral·lelismes amb altres obres de l’època.

Els primers compassos recorden els moments més foscos de les obres de Wagner o Liszt, portant l’oient cap al món tempestuós d’aquests dos grans genis de la música del segle XIX. Hi abunden les notes greus, les harmonies fosques i els cromatismes.

A partir del compàs 17 s’entreveu l’esperança, la lluminositat, gràcies a les harmonies serenes i alegres, amb ritmes sincopats, notes lligades i suspensions als violins i violes. Des del compàs 40, els instruments de corda van alternant una cèl·lula rítmica consistent en una corxera amb punt, semicorxera i blanca. La peça es torna cada vegada més lluminosa fins arribar al seu clímax als compassos 75 i 79.