Sonata per a violí i piano

SONATA Op. 12 per a violí i piano.

La sonata per a violí i piano Op.12, fou un encàrrec de la meva amiga i gran violinista Mª Antònia Pons-Estel, per a ser interpretada a Paris, durant un cicle de concerts a la Sala d’Honor del palau Les Invalides, organitzat per l’Institut Cervantes. L’obra està dedicada a ella, qui precisament la va estrenar el dia 25 d’abril de 2003.

La peça fou composta durant els mesos de setembre a novembre de 2002. Està dividida en tres moviments:

I Sostenuto. Allegro ruvido

Comença aquest primer movimient amb un canon a la 8ª a tres veus, pausat i summament expressiu, en el qual a poc a poc va pujant la tensió fins desembocar a allegro amb forma de sonata y caràcter rude. En aquesta introducció apareixen tots els elements melodicotemàtics dels quals es derivarà gran part de l’obra sencera.

A l’allegro, el primer tema sorgeix del gir melòdic dels primers compassos de la introducció, és molt enèrgic. Aquest tema, que passarà d’un instrument a l’altre, es desenvolupa breument i es fon en un pont més relaxat que preludia el segon tema, un poc més tranquil. En el desenvolupament apareixen elements dels dos temes anteriors tractats contrapuntísticament. A la reexposició s’inverteix l’ordre dels temes.

II Lento. Poco adagio 

Està escrit en forma ternària reexpositiva, però tractada lliurement. L’inici és una mica misteriós, amb harmònics del violí i quintes superposades en el piano. De seguida entra un tema líric en el piano, que seguidament passa al violí amb sordina. Desprès d’un petit incís, dolente, a la partitura, un diàleg amb serenitat entre els dos instruments ens porta a la secció central en compàs de 5/8, derivada melòdicament del primer tema del moviment anterior. Una curta recapitulació i reminiscència del primer tema condueix als compassos inicials per tancar el moviment.

III Allegretto

L’últim moviment és formalment més complex, ja que aparentement és un rondó, però s’han introduit diverses variants. El primer tema amb caràcter obstinat també recorda melòdicament l’inici de l’obra, però molt modificat rítmicament. La segona secció, de caràcter apassionat, ofereix un gran contrast amb la primera, que immediatament es torna a repetir fraccionadament, per arribar a un climax que queda suspès. Un sobtat canvi de tempo ens recorda, per uns instants, el dolente del II moviment. Repentinament, arriba una secció agitada de desenvolupament dels dos temes principals, molt energètic i ple de canvis rítmics. Abans de la coda final, derivada del primer tema, i que conclou brillantment l’obra, es reexposa, variant, una part del cànon del principi.