Guajiras, per a flauta i piano

El 1945, estant Casanovas a Nova York, es va assabentar que hi havia un concurs per a instrumentistes al Columbia Hall. La seva intenció era presentar-se al de flauta, però, com que el de saxòfon era abans, va decidir presentar-s’hi també. L’obra obligada era el Concertino da camera de Jacques Ibert, i Casanovas va presentar, a més, com a obra lliure les seves Guajiras. En aquesta feia una ostentació de les seves qualitats expressives i tècniques, entre elles, el seu veloç doble picat, admirat per tot el qui ho sentia per la seva difícil execució al saxòfon, fins i tot considerat impossible per molts. Entre el centenar de grans saxofonistes virtuosos que es van presentar, Casanovas va guanyar el Primer Premi i el Botó d’Or davant dels americans Sigurd Raschèr (segon) i Ray Starita (tercer). Es dona la circumstància que Raschèr, d’origen alemany, va ser el dedicatari de més de dues-centes obres per a saxofon d’importants compositors del segle XX, entre elles, el cèlebre Concertino da camera d’Ibert, obra que va estrenar el 1935. Tot i guanyar el Premi Columbia, Casanovas es va enfadar de tal manera que va llençar el saxòfon per la finestra, després de saber que només podia concursar amb un sol instrument i que ja no podia presentar-se amb la flauta, que era el que ell desitjava.

La guajira és un gènere musical derivat del punt cubà. En els anys 1930, va ser refinada i popularitzada com a “Guajira de Saló” o “Guajira-Son” pel cantant i guitarrista Guillermo Portabales. El seu ritme utilitza alternativament els compassos de 6/8 i 3/4.

Guajiras de Casanovas consta d’una introducció que comença amb una breu introducció del piano, els motius del qual repeteix el solista i desenvolupa amb un cert aire espanyol aflamencat. A continuació, el piano inicia un “Temps de Guajira” que serveix de base perquè el solista exposi el tema i diferents variacions a base d’escales, arpegis i dobles notes. Per finalitzar, es repeteix la introducció de l’inici que s’interromp perquè el solista faci una cadència rematada per una coda breu i conclusiva de dos compassos.

La present edició de Guajiras està basada en el manuscrit de la versió per a flauta i piano que va fer el mateix autor el 1981 i que porta la dedicatòria següent: “Record per a Juan Francisco Cayuelas”. En aquesta versió, l’autor proposa durant el “Temps de Guajira” diversos compassos alternatius o “ossia” segons sigui la destresa del solista que la toqui, a més d’una cadència diferent i més extensa de l’original per a saxofon.

Juan Francisco Cayuelas Grao